ELS NOSTRES CONTES DE SANT JORDI

Per celebrar la diada de Sant Jordi, els nens i nenes de la classe vam fer grups de tres per preparar uns contes. Us els pengem aquí. esperem que us agradin.

L'acadèmia karateca de gats

Fa molts anys, en un poble molt petit que s’anomenava Vila de Gats, els seus habitants eren tots gats. N’hi havia 464, la majoria d’ells estaven en una acadèmia karateka. El professor de l’acadèmia es deia Aitoi. Els tres millors alumnes es deien: Kutchenkitch, Richsty i Seiou. En kutchenkitch era un gat molt trapella, en Richsty era amable però de vegades es feia el gamarús, en Seiou era molt valent però de vegades es feia el presumit. El propietari de l’acadèmia es deia Kalvin que tenia una filla que es deia Kaxikaxa. Era una gata molt bonica, tots els gats desitjaven casar-se amb ella. 
L'acadèmia tenia un enemic molt perillós, un gos llop, en Milumalo. En Milumalo es dedicava a espiar la gata Kaxikaxa. La va espiar un bon temps fins que un dia va anar a l'acadèmia a segrestar-la. A la nit l'Aitoi es va deixar les claus penjades a la porta i en Milumalo les va agafar. Dins l'acadèmia hi havia en Kalvin i la Kaxikaxa que estaven dormint. En Milumalo va anar a la habitacio de la Kaxikaxa, la va trobar dormint en el seu llit i sense fer soroll li va posar un drap a la boca que contenia somnífer, va agafar la Kaxikaxa i va deixar damunt del llit un foli que posava: “HE SEGRESTAT LA FILLA D'EN KALVIN. SI VOLEU RECUPERAR-LA HEU D'ANAR DEMÀ A LES 16:00 H AL TURÒ DE DARRERA DE L'ACADEMIA. ATENTAMENT, Milumalo.”

En Milumalo va sortir del castell amb la Kaxikaxa a l'esquena sense fer soroll. L'endemà en Kalvin, com solia fer, va anar a l'habitació de la seva filla, no hi va trobar ningú, només va trobar un paper damunt del llit. Quan el va llegir es va quedar bocabadat, va cridar l'Aitoi i els tres millors alumnes.

-Qué passa, Kalvin? -va dir l'Aitoi.
-Doncs que hi ha una molt mala notícia.-va dir en Kalvin a mitja veu.-En Milumalo ha segrestat la meva filla.
-Que!?.-va ser la resposta del professor i els seus tres alumnes.
-El que acabeu de sentir. Avui a les quatre de la tarda hem d'anar darrera del turó de l'escola.-va dir en Kalvin.-Anem a la sala de reunions, allà estarem mes còmodes. Tots cinc van anar a la sala de reunions, justament eren les dotze en punt.

 -Hauríem d'enviar alguns alumnes per rescatar la teva filla- va dir l'Aitoi.
-No cal, crec que amb els tres alumnes que tenim ja n'hi haurà prou, KutchenKitch, Richsty i Seiou: Em voleu ajudar a recuperar la meva filla?-va dir en Kalvin.
-Serà una bona aventura, mmm...D'acord, jo m'hi apunto.-Va dir en Seiou.
-Crec que li podré fer una brometa a en Milumalo.-Va dir en Kutchenkitch amb cara d'entremaliat.
-Doncs si ells hi van jo també hi aniré.-Va dir en Richsty somreient.
-I vostè? Aitoi els deixarà anar a rescatar la meva filla?-va dir en Kalvin.
-Oi tant, aquests tres alumnes saben molt bé els atacs de karate que hi ha- va dir l'Aitoi a en Kalvin satisfet.
-Doncs au, anem a la sala d'armes per equipar-vos- va dir en Kalvin.

I així va ser. Van anar a la sala d'armes a equipar els tres gats valents.
Quan hi van arribar, el primer que van fer va ser agafar el seu quimono de karate i se'l van posar. Tots tres van dir que no volien ni pistoles ni res d'armes, perquè amb la seva força i valentia ja podien vèncer el gos dolent, en Milumalo. Eren dos quarts de quatre i en Kutchenkitch, en Richsty i en Seiou van anar al darrera de l'acadèmia. Quant van ser allà tot era molt silenciós, només faltaven deu minuts per les quatre. Van sentir un soroll estrany, els tres gats van mirar en totes direccions fins que en Seiou va veure en Milumalo darrere d'uns arbustos.

-Què esperaves fer aquí darrera amagat?-va preguntar en Seiou a en Milumalo, esperant que respongués la seva pregunta.
-Nomes mirava- va dir-li en Milumalo sense dir res més.
-I es pot saber què miraves?- va preguntar en Richsty
-Doncs si anàveu armats- va tornar a respondre en Milumalo.
-No ens fan falta armes per vèncer-te- va replicar en Kutchenkitch.
-Això ja ho veurem-va dir en Milumalo que va llançar-se sobre els tres gats. 

En Kutchenkitch, mès ràpid que un llamp, va aturar l'atac de l'enemic amb una clau de karate, va paralitzar l'enemic i el va agafar per el coll escanyant-lo una mica.
-On es la Kaxikaxa, Milumalo?- va dir en Kutchenkitch amb un to de brusquedat.
-Ès...en el bosc, lligada en... en un gran arbre, just aquí al voltant- va dir tartamudejant en Milumalo que respirava amb dificultat.
-Richsty, Seiou, aneu-la a buscar! Es per aquí al bosc lligada en un arbre- va dir-los en Kutchenkitch, i els seus dos amics van fer el que els havia manat. En Kutchenkitch va quedar-se allà amb en Milumalo, encara agafant-li el coll.

En Milumalo no va desaprofitar el moment en què en Kutchenkitch es va quedar mirant el camí que els seus amics havien agafat. En Milumalo amb totes les forces que tenia, va fer que en Kutchenkitch caigués al terra amb una empenta que li va fer. Justament en aquell moment van arribar en Richsty i en Seiou am la Kaxikaxa. En Milumalo es va quedar mirant-los i en Seiou es adonar que estava distret i se li va llençar al damunt. Tot va anar molt ràpid. Els dos van caure al terra, en Seiou va posar-se-li al damunt i li va agafar els braços i els hi va creuar darrera del coll. Van lligar-lo amb les cordes que havia fet servir per lligar la Kaxikaxa i van anar tots cinc l'académia. Van deixar en Milumalo empresonat en una sala perquè mai més tornès a fer cap mal a ningú. Els tres gats valents que van salvar a la Kaxikaxa van rebre unes medalles per agrair-los haver capturat l'enemic i haver-la salvat.

Paula Gorgot, Estrella Rodríguez, Ismael Abdelkhalek
Sant Jordi 2009


DETECTIVES DINS LA TELEVISIÓ

A Maçanet de Cabrenys hi viuen tres grans amigues, la Paula, la Cèlia i la Nadine. La Cèlia és alta, prima, amb els cabells castanys, xerraire, alegre però amb molt mala llet a vegades. La Nadine és un pèl mes baixa que la Cèlia, rossa, prima, amb els ulls blaus, molt alegre i feliç, a vegades xerraire com la Cèlia (però no tant) i una mica tímida. La Paula és rossa, ulls blaus, més baixa que la Cèlia i la Nadine, és molt tímida però un cop ja et coneix més bé no hi ha qui la pari, és molt nerviosa .
Totes tenen 11 anys i són del Barça.
Cada dimecres van a casa d’una d’elles a jugar, mirar la televisió, berenar, anar a l’ordinador i cantar amb el karaoke .
Un dimecres, sortint de l’escola van anar a casa la Cèlia . Primer van berenar, després van fer els deures, van jugar al karaoke i com que estaven tan cansades es van posar a mirar la televisió. Feien “ Detectiu Adrià“ que a la Nadine li agradava molt. Però com que no es posaven d’acord la Nadine va empènyer la Paula i es va enfonsar a la televisió. La Cèlia i la Nadine van veure la Paula dins la sèrie. La Cèlia, que era més decidida, d’un salt es va ficar dins de la sèrie i després la Nadine .
A dins la televisió es van trobar la Paula estirada al sofà de “L’agencia del detectiu Trompa”, dormint com un tronc igual que el detectiu.
-Paula, Paula desperta ! ! ! –va cridar la Nadine.
-Què, què ... què passa ?-va respondre la Paula, encara als núvols .
-Encara no te n’has adonat?-va dir la Cèlia .
-No, què ha passat?-va dir la Paula.
-Que estem a dins la televisió ! ! !-van cridar la Cèlia i la Nadine alhora.
-Estàs ben empanada ! ! !-va cridar la Nadine una mica enfadada.
Amb tant de xivarri el detectiu Trompa es va despertar. 
Les tres amigues es van amagar tant de pressa com van poder a una habitació. Va passar una hora i va arribar l’Adrià, el propietari de l’habitació.
Es va quedar parat en trobar-se tres nenes que no coneixia precisament allà, a la seva habitació.
Quan tots es van calmar les nenes li van explicar que havien entrat a dins la televisió. Al principi l’Adrià no s’ho creia però al final sí. I després l’Adrià els va explicar que un dia uns homes vestits de negre el van anestesiar amb una poció que el va fer encongir.
Van descobrir que només l’Adrià les podia veure amb les seves ulleres especials.
Va passar la nit i l’endemà al matí quan esmorzaven va sonar el telèfon, era un vell amic del detectiu Trompa que els convidava a la inauguració del seu nou hotel.
Les tres nenes també hi van anar.
Juntament amb ells hi havia cinc convidats mes: La Maria, en Lluís, l’Aina , la Mireia i l’Ismael.
L’endemà al matí no trobaven en Lluís, tots es van posar a buscar-lo. Al final van trobar en Lluís ofegat a dins la piscina lligat d’una corda enganxada a una pedra.
Era mort. Allò només podia ser un assassinat.
L’Adrià, la Cèlia, la Nadine i la Paula es van posar a investigar.
Ja sabien qui era l’assassí, van trobar proves.
Quan tothom estava a punt de marxar, l’Adrià no va tenir més remei que anestesiar en Trompa.
-No marxeu !-va dir en Trompa.
-Ja sé qui és l’assassí -Va informar el detectiu Trompa.
-Ets tu, Aina ! ! !
-Jo??? Com vols que sigui jo?-es va defensar la Aina- En tens proves, detectiu?
-Sí, sí que en tinc: la primera es el teu jersei tacat de sang que tens amagat a l’habitació. Senyor inspector, pot fer el favor de comprovar-ho siusplau?
-És veritat- va confirmar l’inspector.
-I la segona prova és el seu tall amb les restes de corda amb què has assassinat a en Lluís.
-Ell m’amenaçava de dir al meu home que jo havia tingut un amant si no li donava 5.000€. Ara feia poc que ens havien casat...-va declarar la Aina-
Les tres amigues es van quedar de pedra.
Al final van trobar la sortida, era l’armari de l’Adrià.
Allò de fer de detectives els va agradar tant que quant van arribar a Maçanet de Cabrenys van fer un club de detectives que s’anomena DETECTIVES DINS LA TELEVISIÓ.

Cèlia Sànchez, Nadine Westermann i Marc Puigmal
Sant Jordi 2009



L’eclipse


Un bon dia el Sol es va despertar amb moltes ganes d’il•luminar, però no feia llum, i no sabia perquè. Es pensava que se li havia posat un núvol al davant i de cop li va preguntar: 

-Qui ets?-va preguntar el Sol.
-Jo? Jo sóc la Lluna, i ara em toca fer l’eclipse.
-Què és un eclipse?-va dir el Sol.
-Un eclipse és quan jo em poso davant teu i et tapo, i no pots fer llum.
-Ah, d’acord. I quan sortiràs del meu davant, si es pot saber?
-Doncs sortiré d’aquí tretze dies i una hora.
El Sol es va quedar perplex quan va sentir la Lluna.

Els extraterrestres de la Galàxia del Fred van anar a atacar el Sol perquè els il•luminava. Però a ells els agradava molt el fred i gens la calor i a mesura que s’acostaven al Sol, aquests petits monstres es cremaven, fins que va arribar el seu líder amb una armadura per protegir-se del foc que emetia el Sol. Aquest extraterrestre va preguntar al Sol el que passava i el Sol li va explicar allò de l’eclipse.
El líder ho va entendre i va tornar a la Galàxia del Fred amb els pocs extraterrestres que quedaven vius.

El Sol va esperar els tretze dies i una hora perquè la Lluna seguís el seu camí.

Per fi el Sol va poder il•luminar-ho tot, sense cap obstacle al davant.  

David Viñas, Eva Quintero i Aleix Moradell
Sant Jordi 2009



AVENTURA A MONTSERRAT

-Papa! Tiet! Desperteu-vos!-Va cridar en Marc a la cel•la del costat.
En Marc feia deu anys que estava tancat en aquella cel•la fosca i bruta a la presó de més alta seguretat de Barcelona amb el seu pare, el seu tiet i el seu cosí. Ell i el seu cosí, en Christian, eren lladres. Tenien intensió de robar la Moreneta de Montserrat amb l’ajuda dels seus pares, enganyats naturalment, quan els policies els havien enganxar pel mig del bosc, quan acabaven de sortir del seu amagatall. Tots quatre van acabar a la presó, encara que els pares, en Tomàs i en Pep, eren innocents.
Era mitjanit i tant en Tomàs com en Pep estaven dormint. Al final en Pep es va despertar.
-Però fill! Quines hores de despertar-nos! 
-Tiet, es perquè tenim una notícia molt interessant...-va respondre en Christian, quan en Marc anava a parlar- Corre vine! Papa, tu també!  
En Pep i en Tomàs, es van acostar als barrots que els separaven dels seus fills.
-L’altre dia ens van venir a visitar uns col•legues i ens van aconseguir les claus de les nostres cel•les.-va dir en Marc.
-I també de la porta principal.-va seguir en Christian- així que agafeu les vostres coses i ens escapem!
-D’acord, vinga va!-va dir en Tomàs il•lusionat.
-Com m’agradaria poder anar a Montserrat per demanar perdó a la Moreneta per el que li vau fer vosaltres i de passada pregar perquè no ens tornin a fer anar a la presó.-va dir en Pep.
-Justament on volíem anar!-va dir en Marc.
-A demanar perdó a la Moreneta i pregar que no ens tornin a agafar!-va continuar en Christian.
Així, els dos germans, que eren bessons, i els seus fills, es van escapar aquella nit de la presó burlant totes les mesures de seguretat. Van agafar una de les moltes furgonetes de la presó amb rumb a Montserrat. Quan van ser bastant lluny de la presó, van parar en una àrea de servei i es van posar a dormir. L’endemà, en Christian i en Marc volien pujar directament amb la furgoneta, però com que en Pep i en Tomàs els hi feia il•lusió pujar amb l’aeri, van anar fins a l’estació d’aquest per agafar-lo. Com que no tenien diners en Marc va robar una cartera. En Christian i en Marc van pujar en una cabina que hi sobraven dos llocs i en Pep i en Tomàs van pujar a la següent que també hi van pujar tots els jugadors de l’Espanyol. Ells dos eren molt del Barça i en Tomàs els hi va preguntar:
-Ei periquitos! No hauríeu de pujar a peu per pregar de no baixar a segona?- En Tomàs estava informat de l’estat de l’Espanyol a la lliga gracies als diaris.
-Qué te pasa?-va respondre un jugador que era en Tamudo- Algun problema? Solo Pochi sube a pie, nosotros no nos queremos cansar y subimos con esta cosa.
-Encara que pugeu amb l’aeri o a peu no us servirà de res, la Moreneta és del Barça!.-va contestar en Pep- Ja ho veureu quan arribem! 
-Pues haber.-va dir en Tamudo- Ahora llegamos. 
En aquell moment arribaven a dalt. En Pep i en Tomàs és van endur els periquitos al pic més alt de Montserrat. En Tomàs va cridar:
-El Español es un equipo de primera!-i l’eco va repetir:
-Era, era, era...
-Veieu com no us quedareu a primera?-va dir en Pep- Ho ha dit l’eco.
Quan baixaven cap al monestir van sentir sirenes de policia. Es van quedar a darrere del de l’Espanyol mentre en Tamudo preguntava que estava passant. Els hi va contestar una policia que va fer que es quedessin empanats de lo guapa que era. 
-Hem detectat que han robat la Moreneta mentre estàvem a la presó perquè s’han escapat uns presos.
En aquell moment la policia, que es deia Mònica, es va fixar en en Pep i en Tomàs. Ella i un policia més gran van anar cap a ells. Perdoneu-me, però voldríem parlar amb vosaltres.-va dir la Mònica
-Però...però...-va respondre en Pep –Som innocents!
-Ja ho sabem, però veniu.-va dir el policia.
Se’n van anar en un lloc apartat i la Mònica els va preguntar:
-Vosaltres sou els dos homes que s’han escapat de la presó amb els seus fills, oi que sí?-i va afegir- Us dieu Pep i Tomàs.
-No!-van dir els dos alhora- Jo em dic Jordi! Ah, no, tu et dius Jordi? Ah, doncs sóc jo en Jordi, ah, no, és ell en Jordi.
-No passa res.-va dir la Mònica gens sorpresa- Justament hem descobert que sou innocents i us volíem venir a buscar. Així, que els vostres fills també han vingut?
-Si.-va respondre en Tomàs- Però nosaltres no volíem venir a robar la Moreneta, i ells segur que tampoc...
-Ells segur que sí.-va dir la Mònica- Si no, com s’explica que la Moreneta hagi desaparegut? 
-Necessitem la vostra ajuda: segur que s’han amagat al mateix lloc que l’altra vegada.-va dir el policia- Vosaltres sabeu on és?
-Doncs sí, ja us hi portem.-va dir en Pep.
Abans d’anar cap a l’amagatall, el policia els hi va deixar dos uniformes i dues plaques de policia. Van anar cap a l’amagatall que era una cova al mig del bosc. Van entrar en Pep i en Tomàs acompanyats de molts policies i van dir al mateix temps:
-Quedeu detinguts en nom dels vostres pares!
-Mira que tornar a robar la Moreneta!-va dir en Tomàs- Nosaltres que ens havíem refiat de vosaltres!
A partir d’aquell moment, en Marc i en Christian van tornar a estar tancats a la presó i en Pep i en Tomàs, van treballar de funcionaris a la mateixa presó on havien estat empresonats durant deu anys.

Imane Mansour, Natàlia Hidalgo i Laia Verdura
Sant Jordi 2009